Pablo Miranda Orrego

L’educació superior és percebuda per diverses comunitats indígenes com un espai que presenta tant oportunitats com amenaces. D’una banda, es reconeix com una estratègia clau per enfortir tant les capacitats individuals dels estudiants com l’acció col·lectiva dels pobles indígenes; tanmateix, també s’adverteix sobre el risc d’aculturació i debilitament de les dinàmiques pròpies de transmissió cultural de les comunitats (Martínez, 2023).

Entre les principals limitacions d’accés a l’educació superior es troben les dificultats econòmiques per sostenir la vida universitària a les ciutats, el desconeixement de polítiques de suport, com ara beques i places especials, les desigualtats en la formació escolar i l’allunyament de l’entorn sociocultural d’origen (Martínez, 2023).

Així mateix, la permanència es veu afectada per la poca valoració dels coneixements, metodologies i llengües indígenes per part dels enfocaments científics occidentals propis de les universitats, fet que dificulta la compatibilitat entre la vida acadèmica i les pràctiques culturals tradicionals. En molts casos, les comunitats perceben que els joves modifiquen la seva manera de pensar i s’allunyen dels projectes col·lectius comunitaris.

No obstant això, l’experiència universitària presenta una doble dimensió. Si bé pot generar desarrelament i impedir el retorn als territoris d’origen, també afavoreix processos de reafirmació identitària. La convivència en espais urbans i universitaris permet a molts estudiants revalorar la seva cultura, enfortir la seva identitat indígena i posicionar-se políticament com a col·lectiu (Martínez, 2023). Igualment, la trobada entre estudiants de diferents pobles indígenes ha impulsat la creació de cabildos i organitzacions universitàries, les quals reforcen l’articulació política i la comunicació entre comunitats i institucions educatives.

En aquest context, Daniel Mato (2014) destaca la importància del Conveni 169 de l’OIT, subscrit per la majoria dels països llatinoamericans, el qual reconeix el dret dels pobles indígenes a accedir a l’educació en tots els nivells. No obstant això, l’autor sosté que moltes polítiques d’inclusió a Amèrica Llatina continuen enfocades únicament a incorporar estudiants indígenes de manera individual, sense transformar els continguts curriculars ni integrar plenament les llengües, històries i sabers dels pobles originaris.

Com a resposta a aquesta necessitat, en països com Mèxic, Bolívia, Equador, Colòmbia, Nicaragua, Perú i Veneçuela, entre d’altres, les mateixes comunitats indígenes han impulsat la creació d’universitats amb enfocament intercultural.

A continuació, us convidem a conèixer algunes d’aquestes institucions.

• Universidad Autónoma Indígena Intercultural

inicio

• Centro Amazónico de Formación Indígena

Centro de Formação

• Universidad de las Regiones Autónomas de la Costa Caribe Nicaragüense

Institución

• Universidad Intercultural de las Nacionalidades y Pueblos Indígenas “Amawtay Wasi”

Inicio UAW

Referencias:

Martínez Silva, M.J. (2023). Consideraciones sobre la inclusión de estudiantes indígenas en la educación superior en Colombia. Revista Educación Superior y Sociedad, 35 (2), 452-473. Doi: 10.54674/ess.v35i2.633

Mato, D. (2014). Universidades indígenas en América Latina: Experiencias, logros, problemas, conflictos y desafíos. ISEES, (14), 17–45.